diumenge, 24 de març del 2024

Educar per l’amor cívic

 Educar per l’amor cívic

Com va dir Ryszard Kapuscinski, primer de tot s’ha de ser bona persona, i després es pot ser un bon professional, un bon periodista o un bon polític. Tot i que considero que la política no és una professió ja que tot en la vida es troba travessat per la política, aquesta   asseveració em sembla de total actualitat. Per això és tan important propiciar una educació que permeti un desenvolupament humà integral, en el que tinguin protagonisme els   valors que generen convivència, tolerància, diàleg, sensibilitat.

L’educació hauria de ser una de les prioritats de l’acció política, centrada en el conreu  d’actituds humanes positives. D’altra banda, els ciutadans haurien de rebre una educació cívica que els hi permetés gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres. A partir d’aquí podríem construir l’ideal democràtic concebut com a deutor del foment de les actituds cíviques, i en especial d’una: no hi ha res més democràtic que estimar els altres i el país del qual en formes part. En la terminologia de   l’enyorat bisbe de Solsona, Antoni Deig, ens podríem preguntar retòricament si potser El nacionalisme és pecat? Tampoc ens aniria malament, en l’actual conjuntura política catalana,  plantejar-nos que necessitem polítics cultes de debò, preocupats per la seva formació humana i amb sensibilitat. I encara diria més, avui em sembla urgent fer avançar  la democràcia, a partir de valors i principis ètics mínimament compartits, tot superant una partitocràcia que ens ha segrestat la democràcia, tant per la deficient representació política (llistes tancades i bloquejades) com per la baixa participació, desafecció i abstencionisme. Avui a casa nostra hem de tornar a plantejar la democràcia des dels seus fonaments, i el   govern del poble ha de tenir present el poble que tenim, les  persones concretes que en   formen part i quina és la identitat del demos.

Per això, em sembla de molta urgència fer-nos una altra pregunta: avui tenim democràcia com a sistema polític que es legitima per un ordenament constitucional i unes eleccions   populars, però no sé si hem acabat d’integrar en les nostres consciències la concepció democràtica. Dit d’una altra manera, el sistema polític democràtic necessita ciutadans  demòcrates per a funcionar plenament i no ésser una pantomima. La democràcia no pot esdevenir un mer procediment articulador de la governabilitat conjuntural. Cal atendre a la fonamentació ètica de la democràcia, per tal d’elevar la qualitat dels ciutadans, perquè siguin més actius i responsables, a partir de llur consciència de pertinença comunitària. En definitiva, com ha escrit Michel Wieviorka, al seu assaig La Primavera de la política, un dels problemes actuals més greus –com podem observar a casa nostra- no és tant la crisi de la democràcia representativa, com saber copsar la reformulació  d’allò polític en el complex món global d’avui i en el context del relativisme moral. Sense sentit de pertinença, sense respecte als altres, sense qualitat ètica de governants i ciutadans, no se m’acut cap on podem anar.

dissabte, 9 de març del 2024

L'ETERNA ESPERA DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA

 https://directa.cat/leterna-espera-de-la-llei-de-la-dependencia/

L'ETERNA ESPERA DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA

Catalunya és la comunitat amb major llista d'espera per rebre les prestacions a la dependència, el que provoca que milers de sol·licitants morin abans de rebre alguna de les ajudes previstes en una llei que acumula anys d'infrafinançament

dimarts, 8 d’agost del 2023

No tenim dret al paisatge

Avui he passejat per un lloc on passava els estius de petit. Recordo que anava al camp amb els masovers d’una masia. Jo els ajudava i a canvi em donaven vi amb sucre per berenar. Eren altres temps. Fa uns cinquanta anys. Avui, on hi havia aquells camps de cultiu s’està construint a marxes acceleradíssimes una urbanització per a la gent de ciutat, segones residències, xalets per a caps de setmana.

Hi ha canvis del paisatge -com el que comento- d’una gran brutalitat. Considero que és urgent reivindicar el dret al paisatge. El Parlament de Catalunya va aprovar la llei 8/2005, del 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Es tracta d’una llei curta, de vint articles i algunes disposicions finals, que en llegir-la he pensat que s’hauria aprovat més per tranquil·litzar la consciència dels gestors públics de l’urbanisme, que no pas com a protecció efectiva del paisatge. Es crea això sí, un “Observatori del Paisatge”. La lògica urbanitzadora, la del maó entès com a expressió del progrés, és de difícil compatibilització amb la del respecte al paisatge; no només la protecció de determinats espais d’alt valor paisatgístic, concepte indeterminat, sinó la construcció respectuosa amb l’entorn, el bon gust, l’estètica, la qualitat de l’edificació integrada al paisatge, etc.

En un país on es permet una urbanització que impedeix la vista d’una església romànica i singular o la construcció d’habitatges socials al costat d’una masia del segle XII, la protecció del paisatge ha passat a ser un valor poc apreciat pels poders públics responsables, els quals estan permetent la destrucció de zones senceres del nostre entorn. El progrés es concep, així, com una allau de construccions arreu, estimulades per l’especulació, l’afany desmesurat de lucre, o la manca de controls efectius dels poders públics. Les grans corporacions immobiliàries mouen de vegades més diners que molts ajuntaments, i per tant es pot afirmar que un pla urbanístic genera més recursos que l’activitat pública derivada dels processos electorals democràtics, amb la corresponent corrupció.

Els arquitectes, psicòlegs, sociòlegs, geògrafs parlen de la necessitat de connectar l’home amb un entorn que li proporcioni identitat, que li atribueixi un context vital, una circumstància. Però la febre constructora ha destruït paisatges i paratges, és a dir, el territori. Molts indrets no es reconeixen. Les obres constants generen un estrès que afecta la qualitat de vida de tothom. Tot i això, hi ha gent que lluita per mantenir el paisatge, i perquè aquells llocs amb nom propi que ens van llegar els avantpassats no siguin destruïts per sempre.

En una economia que depèn tant de la construcció com és l’espanyola i la catalana, cal crear alternatives a la cultura del ciment i de la formigonera, que és una amenaça si es continua fent com fins ara. No hi ha dubte que la construcció crea riquesa i dona feina a moltes persones. El que és preocupant és que es construeix massa vegades sense connexió amb el dret a l’habitatge, com ho demostra la construcció compulsiva, sense relació amb el fet de viure-hi, per a la revenda, per a la inversió, o com a estricte luxe de vacances de pocs dies l’any. Mentrestant, hi ha un enorme dèficit d’habitatges, en especial per a joves, els preus de compra o de lloguer són elevadíssims i les hipoteques no ens deixen dormir tranquils. I això em resulta repugnant.

divendres, 4 d’agost del 2023

Pensaments d’estiu

 Quin gran llibre ha escrit en Joan Safont, tot rememorant l’estiueig de personatges d’ahir, que han estat referents de la nostra cultura! Estiuejar era una cosa molt diferent del concepte actual de “fer vacances”. No calia anar gaire lluny sinó més aviat trobar la pau, la tranquil·litat i la fresca. Era en gran part sortir de la ciutat per anar al camp. I descansar. Per exemple, anar a La Garriga a no fer res, com el cas d’Eugeni d’Ors.

Avui, associem les vacances amb grans viatges, normalment massificats, producte d’interessos de la industria de l’oci. Quan més lluny millor. I una part és explicar el que hem fet a la tornada, en una mena de competició o allargament de les vacances per mitjà dels records. Cada vegada els grans viatges es van deixant de banda, per tal de cercar la desconnexió i el descans real, autèntic objectiu del període estival no laboral. El mes d’agost -o el de juliol- com a mes de vacances es fracciona en setmanes diverses al llarg de l’any. Si es pot.

Desitjo que tothom descansi tant com pugui, però que descansi. Pel seu bé i de tothom. No sempre es fàcil. En la cultura de la precarietat, on ens han instal·lat, no es possible fer grans plans, i si ja és una aventura arribar a final de mes, fer vacances i descansar sembla un gran privilegi.

Descansar és un fet relacionat amb la forma de vida. Avui, les màquines ens marquen el ritme vital. Màquines de tot tipus, amb els seus corresponents sorollets: mòbils, ordinadors, forns, cuines, microones,… a dins i a fora de casa. Per exemple, tots els vehicles que fan soroll quan van cap endarrere. Pit, pit, pit. Cal avisar la gent.

A l’estiu podem observar també els cossos a flor de pell. Em crida l’atenció el fenomen dels tatuatges. No un petit tatuatge, no. Cossos sencers pintats, tunejats per la tinta. Es una moda dels darrers anys amb un èxit sorprenent, que ha captat moltes voluntats. Em desborda. Una societat sense límits, guiada pels patrons de moda, esdevé un perill, perquè no és cert que la vida sigui així. Els tatuatges no s’esborren.

I es que avui domina una concepció de la vida, segons la qual un ha de tenir dret a tot. Sense límits aparents. Amb l’argument d’anar guanyant drets ja tenim aquí el dret a l’avortament, el dret a l’okupació, el dret a tatuar-se com un espantall, el dret a aprovar una assignatura, etc. Només drets. I dret a tot. Avui no s’accepta fàcilment que hi ha coses que no es poden assolir, com l’eternitat o evitar la mort. I això es gestiona malament, en especial per la joventut, no acostumada a viure amb la idea dels límits.

Penso que necessitem més responsabilitat en tots els àmbits de la vida. També a la política. I treballar des dels límits. La vida de veritat es perifèria, dificultat, lluita, esperit de superació, sentit de realitat. I tot això suposa treballar la capacitat de convivència, la submissió a procediments, amb molt de respecte als altres. El problema és que hi ha gent que no respecta aquest plantejament i imposa les seves condicions, prohibicions, normes, estils de vida. Per això la democràcia com a forma de vida comporta unes regles de funcionament. Però també un procés obert al pluralisme per a canviar i actualitzar les condicions de vida. El gran problema de la democràcia és que les persones siguin demòcrates. El gran problema de la vida és ésser conscient de la pròpia humanitat, necessàriament vulnerable i finita.

dijous, 29 de juny del 2023

La Rosa de Puiggraciós.

 

Diumenge a la matinada traspassà la germana Rosa Julibert. La Rosa de Puiggraciós. El dia abans em varen avisar que estava a punt de morir.  El dia abans era Sant Joan. La Rosa sempre em trucava per telèfon per felicitar-me el Sant, tot els anys, durant gairebé quaranta. No fallava mai. I sempre em deia una frase:  “preguem per vosaltres”. Dissabte passat el silenci es va fer present.

La germana Rosa ha estat el pal de paller de la vida monàstica al Santuari de Puiggraciós. Una fórmula que s’inicià el 1973 quan algunes monges de Sant Pere de les Puel.les varen instal·lar-se a la casa del costat del Santuari.  Des d’aleshores fins el 2019, la gna. Rosa va ser la priora, però per damunt de tot una dona molt singular: senzilla, amb una fe diàfana i amb una gran humanitat. Una persona que se t’acostava i et transformava, en una mena d’atracció de pau, estimació i caritat.

El Santuari de Puiggraciós editava un Butlletí, on les monges i els seglars escrivíem. A redós del Santuari els pobles de la contrada vivien els seus dies millors, com Festes i Aplecs. Van ser uns anys boníssims, amb Certàmens Literaris, peregrinacions a Montserrat, concerts, i un consell pastoral erigit en l’època del cardenal Jubany, que en crear-se el bisbat de Terrassa va desaparèixer. L’esperit postconciliar d’acostar-se al món surava arreu. I moltes persones de la contrada eren felices de participar-hi. Una fe senzilla i popular brollava per tot arreu.

Jo m’hi vaig incorporar a aquest equip l’any 1987. M’acabava de casar i el meu sogre em va portar al consell pastoral. Hi pujàvem plegats quan hi havia reunió del consell. Les monges, totes, ens rebien amb els braços oberts. Comunicació, litúrgia i economia eren les tres comissions en què es dividia el consell. Reflexionàvem sobre el paper del Santuari al Vallès i a la nostra societat.

El consell es va acabar. Vingueren nous temps. Les monges sempre fidels. Altres monges com la germana. Teresa i la germana Griselda marxaren una mica abans, però formaren el nucli dur de monges al Santuari. La germana Rosa sempre manifestava tendresa en els actes, en la mirada, en la pregària. Ha estat una de les persones més bones que he conegut mai.  

Parlar amb ella era entrar en una dimensió diferent de l’habitual; et senties bé, acollit, fins i tot arraulit per la seva companyia. Era la responsable de la cuina. Recordo dos cops que ens vàrem quedar a dinar amb les monges: el dia abans que em donessin un premi i amb motiu dels 25 anys de casats. Moments entranyables.

Rosa Julibert i Busquet (1933-2023), amant de la natura i els animals, em va ensenyar la guineu que cada nit anava a dormir al Santuari. Una gran dona, expressió de la bondat de Déu, que ja ha obert la porta de la casa del Pare.

 


dissabte, 24 de juny del 2023

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del personalisme

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del  personalisme, Barcelona, maig 2023. 

Es per a mi una gran satisfacció prologar aquest llibre de l’amic i company Albert Llorca Arimany, qui ha estat president de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya entre els anys 2015 i 2022, tot substituint al president fundador en Josep Lluís Vazquez Borau (2001-2015). Jo inicio la meva presidència amb l’esperança de continuar la tasca de donar a conèixer el pensament personalista comunitari. Aquesta feina la farem, però, conjuntament els companys i companyes de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya, mitjançant la col.laboració amb les institucions amb les que hem treballat fins ara, i oberts a noves sinèrgies.

En aquest llibre trobareu una mena de memòria d’una part de l’activitat feta i que volem continuar: el Reconeixement Mounier a persones i entitats que testimonien aquest personalisme, dins una visió transcendent de la vida, com a creadors de comunitat, a la que segueix una segona part en la que es recullen les entrevistes de l’Albert Llorca publicades a la revista Calidoscopi a persones lligades tant al Reconeixement Mounier com pel fet de ser rellevants des de la perspectiva del personalisme comunitari a casa nostra.

Considerem vital recapitular els dos àmbits d’actuació anteriors i recollir-los en el present volum. A més, voldria recordar ara altres activitats que hem dut a terme durant els darrers vint anys: les “Aules Mounier” al Seminari Conciliar de Barcelona, els cursos a la llibreria Claret (“Persona i Comunitat”) -els darrers anys per videoconferència- així com els seminaris impartits gràcies a l’acollida de Cristianisme i Justícia. A tothom que ha fet possible les nostres activitats, moltes gràcies!

Després de vint anys d’existència ens plantegem continuar el nostre paper recercador, divulgador i diseminador del personalisme. Entenem que la filosofia personalista fonamenta la millora de la societat, per tal de fer-la més justa i solidària, perquè es basa en valors sòlids com ara l’amor cívic, la transcendència, l’espiritualitat, la cura de l’altre i de l’entorn, la compassió, la misericòrdia, la responsabilitat, el sentit del deure, el respecte als drets humans, o l’opció preferencial pels pobres, desvalguts i vulnerables. En definitiva,  el personalisme ens dota d’un conjunt d’eines que ens han de permetre lluitar contra xacres com el materialisme, el consumisme, l’individualisme, la inconsciència, la massificació, la despersonalització, la indiferència, que afecten la configuració social.  Des del personalisme comunitari volem lluitar per una nova humanitat, on la societat es pugui transformar en una comunitat de persones més liure i justa.  Es aquesta una tasca sempre inacabada, que cada generació ha d’entomar.

D’avant d’aquest panorama – i amb el bagatge dels vint anys d’experiència- de cara al futur immediat potenciarem línies de treball com les següents:

L’espiritualitat i el sentit de transcendència en la vida social i política per tal de construir una comunitat més humana.

La fraternitat i la cultura de la cura com a paradigma polític

L’ amor i l’amistat cívica com a creadors de comunitat

La lluita contra la tirania tecnològica i l’exclusió social.

La legitimitat dels poders públics i la responsabilitat social de la persona

La civilització i la barbàrie al món d’avui

I pel que fa a propostes concretes, volem fer una mena de diccionari de personalistes, amb especial referència a autors catalans. Necessitem els nostres “classics”, per a que ens esperonin a noves reflexions. Volem reconnectar-nos amb la joventut, seguint les passes de Mounier al Manifest al servei del personalisme (1939). Adaptarem les reflexions personalistes a l’actual món digital. I continuarem la internacionalització, atès que és imprescindible l’aliança de qui treballa des de premisses similars, per a sostenir una globalització de l’esperança.

Ens ubiquem avui en un món complex, que no pot tenir respostes senzilles, i en una crisi d’humanitat, on la vida en moltes ocasions és una gran tragèdia, amb guerra, exclusió social i violència de tot tipus.

La desvinculació de la comunitat i l’absència de valors col.lectius sòlids ens connecten al gran problema del relativisme moral. Cal refer la bastida sobre la que es construeix tot l’edifici social, amb elements objectius que fassin possible democràticament la definició de l’interès general o el bé comú. Cal tornar a posar la reflexió i l’acció humana en la construcció de la comunitat. El personalisme comunitari té per tant una gran càrrega política, de construir el país, de crear lligams transcendents. Aporta una cosmovisió sobre l’ésser humà i el seu encontre amb l’altre. Com s’ha recordat no fa gaire: “ningú no se salva sol”.

Sostenim una nova civilització, una “civilització personalista”, producte d’una revolució espiritual, fonamentada en la vocació de transcendència, vers Déu i els altres.

A les pàgines següents trobareu paraules sàvies, viscudes, de moltes persones que ens han acompanyat durant els darrers anys pels viaranys de la vida. Us desitjo una lectura profitosa.

 

Barcelona, 10 d’agost de 2022.

 

 

 


dimarts, 20 de juny del 2023

A l’amic Jordi Porta, amb agraïment.

  https://www.catalunyacristiana.cat/a-lamic-jordi-porta-amb-agraiment/

Vaig conèixer en Jordi Porta l’any 1985. Dirigia la Fundació Jaume Bofill, una entitat que va dirigir trenta anys (1971-2001). Recordo llargues converses al seu despatx, lluminós, sense taula per mig. La seva estada a Nanterre i la vivència del maig de 1968 francès em van resultar especialment interessants. Seriós i reflexiu però afable i cordial, va ajudar molta gent a fer recerques en l’àmbit de les ciències socials. Un referent. Catalanitat, reforma social, valors humans, en aquestes àrees ell sempre hi era.

Quan va deixar la Fundació Jaume Bofill va encapçalar una candidatura renovadora a Òmnium Cultural, entitat que va presidir del 2002 a 2010, acompanyat de moltes persones que han marcat un abans i un després, i que posà els fonaments de l’actual activisme social. I vàrem coincidir. Després va liderar el Centre UNESCO de Catalunya de 2010 a 2014 on també vàrem col·laborar en alguna iniciativa

El seu escoltisme estava en la base de l’activisme social amarat de cristianisme. Va ser president de l’entitat “l’Opinió catalana” de reflexió sobre la Catalunya del segle XXI. També va participar al Centre d’Estudis Jordi Pujol i va ser president de la Fundació Enciclopèdia catalana (2011-2016).

Va rebre moltes distincions, com ara la Creu de Sant Jordi (2010) o la Medalla d’Honor de Barcelona (2011). El 2013 va rebre el Doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una laudatio pronunciada pel seu amic Josep Maria Vallès i Casadevall. De la seva etapa de Síndic de la UAB recordo reunions per tal de solucionar queixes presentades, quan jo ocupava un càrrec similar a la Facultat de Dret.

A la lliçó en rebre el doctorat honoris causa abans esmentat, concloïa: “És cert que la preparació universitària és fonamental en una societat que hem anomenat societat del coneixement, però també cal dir que la gent que ens va abocar a la crisi era gent, en general, professionalment ben preparada. El que li mancava és probablement exigència moral i compromís amb la societat en conjunt. També caldria, per tant, treballar a la universitat els valors ètics que permeten la convivència responsable amb els altres en una societat globalitzada i cada vegada més interdependent. Esperem que tots hi posem el nostre gra de sorra”

En Jordi Porta i Ribalta ha estat un gran activista social. Un home de fortes conviccions i de gran sentit de la responsabilitat social de les entitats on hi participà -moltes més de les que he ressenyat aquí. Un home “en sortida”, al servei d’uns ideals sòlids. Una persona sempre disposada a ajudar i a fer camí plegats.